Warhammer Fantasy Moix

Epíleg: Sense Esperança

29 de BRAUZEIT de 2522 (Calendari Imperial)

Extret de les Cróniques de Frederich Weirde “El Vell”, de la Biblioteca d’Altdorf. Any 2522

I, finalment, Middenhein va aguantar davant el Gran Enemic i Archaon va ser derrotat. Les provincies del Nord estan ara en runes y decenes de milers de ciutadans de l’Imperi han quedat sense casa i condemnats a passar fam. Molts altres milers han mort, mentre d’altres han quedat corromputs pels poders del Caos i han escapat als boscos, a on encara queden restes de l’exercit d’Archaon, que segueixen escampant la destrucció i la mort tant com poden. Costarà molts anys i molts esforços eliminar-los definitivament. I molt pitjor, molts altres ciutadans, van caure en la desesperació i, creient que la fi era inevitable, es van deixar corrompre i van abraçar als déus obscurs.

Si, l’enemic es va poder aturar. Però el nostre Imperi està en flames. La nostra terra és ara assolada per la fam, l’enfermetat i la mort. Els temps de foscor encara no han acabat. Potser tot just han començat…

Valten va ser ferit durant la batalla i per molts dies va romandre al temple de Shallya de Middenheim. Però les germanes no van poder fer res per curar les ferides que Archaon li havia causat. Va ser un combat èpic, que serà recordat per sempre més en els nostres llibres. Valten, amb el llegendari martell Ghal Maraz, i Karl Franz, amb l’espassa RuneFang del Reikland, es van enfrontar a Archaon. Després d’interminables hores, Archaon va ferir greument a Valten, però en un últim esforç, l’emperador va enfonsar la seva espassa en les entranyes del príncep del Caos. La victòria va fer pujar la moral dels homes en un moment en que tot semblava perdut i, de mica en mica, l’exercit del Caos es va començar a dispersar.

El meu propi fill va morir en aquella terrible batalla. Durant mesos he estat incapaç d’escriure ni una sola línia. Però el meu deure és poder completar aquesta crònica per a les generacions que vindran.

Ara en Valten és mort, i amb ell també van morir moltes esperances i moltes preguntes que també quedaran sense resposta. La seva mort ha deixat temor, incertessa i deseperació… Quins temps més terribles són aquests… Sí, vam suportar la Tempesta del Caos, però… és això realment una victòria?

Els nans i els elfs abandonen les nostres terres, un cop més. Novament, els vells retrets van tornar a sorgir entre ells i vam tenir sort de que les hostilitats no tornessin a derivar en una altra guerra. Els nans tornaran a les seves fortalesses de les muntanyes i els elfs tornaran a Ulthuan per enterrar els seus morts. La Gran Aliança forjada per Karl Franz en el Conclave de la Llum s’ha desfet.

I així acaba un altre capítol de la història de l’Imperi. Es respira un cert orgull entre els ciutadans, per haver demostrat el poder i la determinació de l’Imperi. Però la meva ànima és buida… Només veig foscor en el futur. En el fons sé que els dimonis del nord tornaran i ens veurem obligats a combatre’ls una altra vegada. I si els aconseguim vencer de nou… tornaran un altre cop…. I així continuarà, una guerra després d’una altra, fins que aquesta terra que estimo no sigui més que un gran camp de batalla sembrat de cadàvers i el riu Reik es torni completament vermell, desbordat de sang. Continuarà fins que el cel s’hagi enfosquit completament pel fum de les flames i ja no hi quedin més fills per lluitar contra l’enemic.

No podrem guanyar aquesta llarga guerra… No si no entrem a les terres de l’enemic per combrate’l i per aniquil·lar a tot monstre, home, dona i nen que trobem, i per cremar les seves ciutats fins als fonaments. Només així podriem guanyar aquesta guerra, i fent això ens destruiriem a nosaltres mateixos, convertint-nos precissament en allò que tant odiem.

Som gent condemnada vivint en un món condemnat. Totes les meves recerques em porten a una terrible afirmació: Les invasions del Caos són cada cop més freqüents. Van passar molts milers d’anys des de que es van produïr les primeres incursions. Després només va passar un miler d’anys i després només 500 anys. La Gran Guerra contra el Caos, en la que va lluitar Magnus el Pietós, va passar fa uns 200 anys. I ara ha sigut l’última. Quan podem esperar que sigui la próxima gran guerra? La meva predicció es que serà abans dels propers 50 anys…

En efecte, aquesta és l’horrorosa conseqüència: Alguns dels homes que han lluitat a les muralles de Middenheim, hauran de tornar-ho a fer d’aquí a uns anys. Quin terrible destí haver de combatre les forces del Caos dos cops en una mateixa vida! I si tornem a sobreviure, quan serà la següent? Al cap de 15 anys? I després? Al cap de 5 anys? Aquest és el futur que veig. Una interminable, imparable i inevitable guerra. Una guerra que engolirà el món sencer i en la que tot serà destruït.

Potser sí que sempre hi haurà un Campió de la Llum (com ho van ser Sigmar, Magnus, Valten o ara Karl Franz) que pugui guiar-nos a la batalla i combatre l’obscuritat quan torni a aparèixer. Però, si és així, al final l’últim Campió es quedarà sol, lluitant en un món en runes i amb milers de dimonis al seu voltant. I finalment, ell també caurà… I amb ell, també aquest món serà destruït. I la llum desapareixerà i només quedarà la foscor.

Acabaré aquesta crónica i la inclouré en els registres de la Biblioteca d’Altdorf, tal com mana el meu deure. I, si Morr té pietat de mi, se m’emportarà el més aviat possible, abans de que pugui contemplar el nostre terrible destí.

Que Shallya i Sigmar s’apiadin de tots nosaltres.

Frederich Weirde “El Vell”, Altdorf

View
Epíleg: La Mort d’un Nan

5 de ULRICZEIT de 2521 (Calendari Imperial)

El mestre Bugman, el pare d’en Grugni Bugman, mirava la destral amb una barreja d’orgull i pena. Ander, Crixus, Colby i Mac Gibber esperaven en silenci a que digués alguna cosa.

- Dieu que es aixi com va morir?

- Si. – Va dir Ander – Just després de matar al dimoni del Caos ens dirigiem a un dels hospitals de campanya per poder curar-nos les ferides. El vostre fill estava trist per haver sobreviscut un cop més a una lluita amb un enemic formidable, però tots sabiem que molt aviat trobaria a un altre enemic per poder netejar la seva vergonya. Va ser llavors quan, al girar una cantonada, en Grugni va ensopegar amb una pedra que havia caigut d’una de les cases destruïdes. En Grugni anava descalç (com tos els matadors) i amb molta sang regalimant pel seu cos (degut a les ferides), i allò va fer que rellisqués de molt mala manera. Amb tant mala sort que va fer un mal moviment amb la mà (s’havia trencat un dit durant la lluita) i la destral va caure just davant seu amb la fulla orientada cap amunt. El coll d’en Grugni va topar directament contra la fulla i el seu cap va saltar enlaire, com si un ganivet calent hagués tallat un troç de mantega. Tot va passar molt ràpid i no vam poder fer res per salvar-lo. No és que fos un final molt grandiós, però es podria considerar que el vostre fill va morir lluitant (ja fos contra ell mateix o contra una pedra del camí) o que va morir a causa de les ferides provocades pel gran dimoni del Caos. Podeu donar-li la interpretació que vulgueu si us sentiu millor així…

- Ja….

El vell nan estava confós i semblava tenir una barreja de sentiments. Com si per una banda estés content perquè el seu fill hagués recuperat el seu honor en morir, però com si per altra banda aquelles no fossin les noticies que havia esperat.

- Us dono les gràcies per portar-me noticies del meu fill i per tornar-nos la destral de la nostra familia.

- Aixi li vam prometre a en Grugni. Us acompanyem en el sentiment.

- Sempre sereu benvinguts a casa meva. Veniu… Bebem a la salut del meu fill. Que les seves gestes quedin en la nostra memoria per sempre.

El pare d’en Grugni va obrir un barril de mida mitjana que es trobava en una de les estanteries de la gran sala de la mansió de la familia Bugman, a les Muntanyes Grises. En la seva etiqueta es podia llegir BUGMANS’S XXXXXX. Aquella era la millor cervesa que es podia trobar en tot l’Imperi, fabricada per autentics mestres cervesers nans i pagada a preu d’or pels comerciants del Reikland. L’orgull de la familia Bugman.

- Salut, fills meus. Per en Grugni!

- PER EN GRUGNI!!!

Van començar a beure… I, al cap de poc, en Mac Gibber i en Crixus van començar a recordar els vells temps i les aventures viscudes amb en Grugni i els altres membres del grup. De mica en mica, altres nans van anar apareixent a la gran sala per escoltar aquelles històries i es van unir als presents per recordar la memòria d’en Grugni Bugman. Alguns d’ells portaven més barrils de cervesa i tots bebien i brindaven pel matador.

Aquella era la gran sala de la familia Bugman, la mateixa sala a on en Grugni s’havia convertit en matador i a on els nans van celebrar la mort de Silvergrape quan van rebre la noticia de que la vella enemiga de la familia Bugman havia sigut eliminada per en Grugni i els seus amics. Era just doncs, que aquell fos també el lloc a on es celebrés i es recordés el gran final d’en Grugni, el matador de la familia Bugman.

En Crixus va mirar per una de les finestres de la gran sala mentre en Colby i en Mac Gibber començaven a trontollar a causa de la borratxera. Ell no havia volgut beure massa cervesa. Aquells no eren el tipus de festa que a ell li agradaven (massa barbes pel seu gust), però va brindar per la memoria del seu vell amic nan. Tenia ara al davant una bonica vista des d’on es veien els grans camps de civada, propietat dels Bugman i, mentre observaba els treballadors, es preguntava si aquell era realment el final i si Ranald no en tenia preparada alguna de més grossa en la que embolicar-lo…

View
Epíleg: Les Averiguacions del Luminari Mauer

15 de KALDEZEIT de 2521 (Calendari Imperial)

El Luminari Mauer revisava un enorme volum del seu escriptori i, finalment, va aixecar el cap. Davant seu, en Shagan i el seu oncle Tyros l’escoltaven amb atenció.

-Bé, basant-me en la informació que he pogut trobar en diferents llibres de màgia i història i també en el que m’heu explicat sobre les aventures d’en Shagan i els seus companys, he pogut fer un relat aproximat dels fets i de tot el que envolta al que sembla (o semblava) ser un gran complot del Caos. Efectivament, tot apunta a que el que ha passat aquests últims anys ha estat un gran complot perpetrat per un gran dimoni del Caos servidor del déu Tzeench. Concretament un dimoni anomenat Nemeroth.

<< Nemeroth va ser vist per primera vegada quan un exercit del Caos va atacar el Pas de la Dama Grisa, ara fa més de 2000 anys. Allà va ser derrotat pel Comte Otto III de Wisseland, cosa que va donar origen a la dinastia i al castell de Schluesselschloss. Però abans de tot això, Nemeroth havia estat un gran príncep de Tzeench, que vivia al seu castell en els Regnes del Caos. El mateix castell que en Shagan i els seus companys van poder visitar durant el seu viatge als Regnes del Caos.

En aquell castell, Nemeroth segurament va crear les esferes violetes que, pel que sembla, van ser uns poderosos artefactes del Caos. És de suposar que Nemeroth va escampar les esferes per tot el món, entregant-les a diferents servidors o fins i tot a persones importants, que desconeixien el seu poder, amb l’objectiu de poder-les corrompre. Les esferes permetien a Nemeroth comunicar-se amb els seus servidors i anar escampant la seva corrupció amb l’objectiu de poder portar a terme els seus perversos plans.

Quan Nemeroth va ser derrotat pel comte Otto III, la seva esencia va quedar atrapada en aquest pla d’existència. Els motius perquè això passés els desconec. Potser el Comte Otto va utilitzar una arma especial, o potser tenia mags elfs o fins i tot mestres rúnics nans entre les seves files, i això fa fer anular les influències màgiques del Caos i va desactivar les possibles vies d’escapatoria de Nemeroth cap als Regnes del Caos… Qui sap. El cas és que Nemeroth no va poder fugir i retornar als Regnes del Caos i, per evitar ser destruït, va condensar la seva essencia en l’esfera violeta que portava (segurament sempre en portava una a sobre). Un cop derrotat el dimoni, els servidors del Comte Otto van agafar l’esfera com a trofeu, juntament amb altres objectes, com era el costum, i la van enterrar en la tomba del comte.

En Nemeroth estava atrapat, gracies als segells de Morr i de Sigmar que protegien la cripta, però va poder utilitzar la seva influència maligna per a condensar grans quantitats de pedra de disformitat al voltant de la tomba. Al llargs dels segles, Nemeroth va anar reunint energia màgica i, finalment, va poder tonar a activar les esferes. Un cop fet això, va tornar a posar en marxa els seus plans per a destruir la humanitat.

Gràcies a les esferes va poder portar a terme diferents complots:

  • Crear una secta al cor de Aldorf per poder desprestigiar als Col·legis de la Màgia
  • Corrompre als skavens, ves a saber amb quines promeses, i ensenyar-los màgia del Caos perquè fossin una eina més ens els seus diabolics plans.
  • Aconseguir corrompre a un grup d’elfs obscurs per ajudar-lo a envair l’Imperi.
  • Influir al Capità Baerfaust i corrompre’l el suficient per poder crear un imperi criminal per controlar les provicies del sud i fins i tot portar a terme un cop d’estat.
  • Aconseguir l’ajuda dels pellsverdes per crear un gran Waaagh! per envair el Reikland.

Ves a saber quines altres maquinacions tenia pensades i ves a saber si n’hi ha d’altres esferes com aquestes diseminades per altres llocs del Imperi. Desconeixo si en Nemeroth ha estat destruït del tot o si ara ha tornat al seu castell en els Regnes del Caos i des d’allà ja està maquinant nous plans per destruir el Vell Mon. No tinc manera de saber-ho, però almenys sabem que les tres esferes que vareu trobar a Schluesselschloss ara estan en un lloc segur en el Col·legi de la Llum.

És tot el que puc dir fins ara… I tampoc estic segur de que tot el que us he dit sigui cert al cent per cent.>>

- És el que ja em temia… No tenim cap garantia de que això hagi acabat. – Va dir en Tyros.

- No. Mai es pot estar segur del tot amb el Caos. I molt menys amb els servidors de Tzeench. Ves a saber si tot això que ha passat fins ara no formava part del seu pla. Fer-nos creure que Nemeroth ha estat derrotat per tornar a apareixer més endavant amb molta més força. Qui sap…

- Us dono les gràcies per les vostres averiguacions, mestre Mauer. Informaré a Teclis al respecte. Estic segur que trobarà aquesta informació molt interessant.

- Ja sabeu que sempre sou benvingut, Excel·lència.

I mentre el Luminari Mauer tornava a fixar la seva atenció en els llibres, en Tyros i en Shagan van abandonar la sala.

View
La Batalla Final i el Complot de Tzeench

Del 21 al 23 de NACHGEHEIM de 2521 (Calendari Imperial)

La monstruosa aranya Aracnarock va penetrar amb facilitat a la ciutat. Ander i Grugni es van enfrontar a ella cos a cos. Mentrestant, en Mac Gibber va redirigir els canons de la ciutat cap a la criatura i va començar a bombardejar-la sense pietat. En Christof Engel també es va unir a la lluita per neutralitzar al shaman goblin que hi havia a la cistella que el monstre duia a l’esquena. La lluita es va allargar durant uns minuts, però finalment la criatura es va desplomar i els goblins que la controlaven van ser exterminats poc després.

Malgrat tot, allò només havia estat una mostra del terrible poder de l’horda de pellsverdes. Els atacs eren cada cop més intensos i les files dels defensors no paraven de minvar. Calia fer alguna cosa o la ciutat cauria molt aviat.

Els membres del grup van pensar que seria una bona idea intentar atraure a l’orc que muntava al Wyvern. Potser si eliminaven a aquell adversari la resta de pellsverdes, al no tenir un lider clar, es dispersarien i seria més fàcil eliminar-los.

En Shagan es va convertir en drac per atraure al Wyvern i, al cap de poca estona, va apareixer l’orc sobre la criatura alada i es va acostar a la ciutat. En Shagan va esperar-lo a dalt de la torre de l’homenatge, juntament amb en Mac Gibber, Ander i Grugni. L’ orc negre era un enemic formidable, de més de 2 metres d’alçada i el Wyvern gairebe ocupaba tota la torre. Van poder acabar primer amb el Wyvern i després es van enfrontar amb l’orc, que finalment també va caure a mans de la destral d’en Grugni. Sens dubte era una gran victoria, però… n’hi hauria prou?

Mentre tot això passava, un gegant també es dirigia contra les muralles. El nan que pilotava el girocopter va carregar un enorme barril de pòlvora en el seu aparell i va aixecar el vol per fer-lo detonar a sobre del gegant. La maniobra va tenir èxit i el gegant va rebre importants ferides, però també va aconseguir penetrar a la ciutat. En Crixus i en Colby van pujar al girocopter i, des de l’aire, van començar a llençar atacs a distancia al gegant. En Colby disparava les seves fletxes mentre que en Crixus utilitzava un dels canons de vapor del girocopter. Finalment, el gegant també va caure, ja que no es va poder defensar dels atacs provinents de l’aparell volador.

Aquella mateixa nit, en Crixus va demanar ajuda al mag Christof Engel per poder ocultar el girocopter en les ombres i inspeccionar el campament dels pellsverdes. Per desgràcia, en Crixus va poder veure com, després d’un combat ritual, els orcs semblaven haver escollit a un altre general. En aquella mateixa zona també va poder veure una tenda que brillava amb una llum rosada i violeta que li va cridar l’atenció. Fent servir els seus poders d’invisibilitat, en Shagan es va acostar a la tenda poc després i allà va poder veure a un shaman goblin que li “parlava” a una esfera violeta, molt semblant a la que ells havien anat descobrint al llarg dels seus viatges. En Shagan va voler aprofitar l’ocasió i va llençar un dels seus conjurs de foc per mirar de fregir al shaman i va fugir d’allà a tota velocitat.

L’endemà els pellsverdes van atacar amb menys intensitat, però al cap de poca estona van semblar recobrar els ànims i els atacs es van fer més salvatges, tal com havien estat els últims dies. Estava clar que la clau per aturar als pellsverdes es trobava a dintre de la ciutat.

En diferents llibres es va poder descobrir que el comte Otto III havia estat enterrat en una profunda cripta feia centenars d’anys, després d’haver aturat un poderós exercit del Caos i haver derrotat a un terrible dimoni. El comte havia estat enterrat en aquella cripta juntament amb les restes i artefactes dels seus enemics. Aquells fets havien donat origen a la creació del castell i de la dinastia dels Schluessel. Calia doncs trobar aquella cripta i veure si allà es trobava la solució.

Començaven a crèixer les sospites de que a dintre del castell hi devia d’haver algun traidor. En Crixus va decidir actuar pel seu compte i es va fer passar per en Matthaus Von Schluessel per veure quina informació podia trobar. Va anar a parlar amb en Reinhart Blickstein en primer lloc. Al explicar-li les teories sobre la tomba de Otto III i els artefactes del Caos que hi podien haver al seu interior, en Reinhart va reaccionar com un boig i va intentar atacar en Crixus. En Crixus va poder derrotar a en Reinhart sense gaire esforç i poc després el van fer confesar.

En Reinhart havia estat col·laborant amb el Caos des de feia temps i obeia les ordres d’algú al que ell anomenava “l’Amo”. Li van descobrir una altra esfera violeta a la seva habitació, la qual cosa va confirmar la seva culpabilitat. Fins i tot van descobrir que ell mateix havia incitat al Baró perquè sortís d’expedició a caçar pells verdes. Tot formava part d’un pla per eliminar al Baró i que s’escampés la confussió pel castell.

Poc després, en Matthaus Von Schluessel va trobar, en un dels llibres d’història, la clau per trobar la tomba de Otto III. L’entrada es trobava en el Gran Saló, al darrera de la xemeneia. Així doncs es van dirigir cap allà.

Efectivament, l’entrada de la xemeneia donava accés a una cova per la qual van entrar. Al cap d’unes desenes de metres, van arribar a una gran làpida a on hi havia escrit el nom del comte Otto III a part de nombroses inscripcions i símbols relatius als déus Sigmar i Morr. En obrir la làpida, van veure una gran sala a on es trobava el cadaver del comte a sobre d’un altar. Als peus del cadaver, hi havia diversos objectes i, entre ells, una esfera que brillava amb una intensa llum violeta i que estava rodejada d’una mena de vapor del mateix color.

Una veu tenebrosa va exclamar “Per fi sóc lliure!” i el vapor va sortir ràpidament de la sala en direcció a l’exterior. Els membres del grup van perseguir al vapor fins que van arribar al carrer principal a on el vapor va començar a prendre forma fins a transformar-se en un enorme dimoni. Era un Senyor del Canvi de Tzeench, un dels més poderosos dimonis coneguts.

La lluita va començar, mentre l’horror i el deliri envaia els carrers. La realitat semblava canviar i deformar-se al voltant del dimoni. Aquella era una lluita per la vida, però també per l’ànima dels combatents. Finalment, la força combinada dels membres del grup va poder acabar amb la criatura, que va tornar a convertir-se en vapor i va implosionar amb un soroll que va fer tremolar tota la ciutat.

Després de la lluita, els membres del grup van dirigir-se a l’hospital de campanya per recuperar-se de les ferides. Al cap de poques hores, van començar a sentir crits que venien des de les muralles. Eren crits d’alegria, ja que els defensors estaven aconseguint fer retrocedir a l’enemic. Al cap de poc dies, els pellsverdes van començar a combatre entre ells i finalment van començar a dispersar-se, completament desorganitzats. Semblava que, sense un lideratge clar, el gran Waaagh! havia deixat de banda el seu objectiu i el setge havia acabat.

El Reikland i l’Imperi podrien tornar a respirar tranquils, almenys de moment…

View
Contra la Immensitat Verda

Del 19 al 21 de NACHGEHEIM de 2521 (Calendari Imperial)

Onada rera onada, els defensors feien el que podien per mantenir la ciutat. Els pells verdes, de mica en mica, van anar intensificant els seus atacs i també van començar a provar diferents estràtegies, que els defensors anaven desactivant com podien:

  • Varies catapultes atacaven les muralles. En Crixus va utilitzar la seva astucia, fent servir els artefactes preparats per en Mac Gibber, per sabotejar les màquines de guerra, però al cap de poc temps els orcs en van construir unes altres.
  • Van aparèxier oponents més temibles, com els orcs negres o fins i tot trolls.
  • La poderosa màgia dels pells verdes també atacava les muralles, eliminant sense pietat als defensors.
  • Goblins muntats en aranyes, que escalaven les muralles sense problemes, atacaven també als fusellers.
  • Goblins voladors s’estampaven contra els defensors en una acció totalment suicida.
  • Fins i tot es va intentar un atac nocturn, aprofitant els tunels secrets de la ciutat. Per sort, es va poder evitar el desastre.

Investigant una mica, van poder comprovar que la ciutat tenia bastants tunels que no s’havien descobert mai i que eren les restes d’una fortalessa dels nans que havia desaparegut feia milers d’anys durant la Guerra de la Barba. La ciutat de Schluesselschloss s’havia edificat sobre aquelles restes. Els nans de Karak Azgaraz van arribar finalment i es van oferir voluntaris per ajudar a segellar els tunels que poguessin descobrir.

Per la seva part, el fill petit del difunt Baró, en Matthaus Von Schluessel, va oferir la seva ajuda per investigar la història antiga de la seva ciutat. Potser en els lllibres d’història de la biblioteca podrien trobar alguna informació addicional sobre els tunels que havien construit els nans…

Mentrestant, Ander va aconseguir arribar a Ubersreik. Allà va poder parlar amb Lord Rickard per solicitar ajuda. Lord Rickard va prometre tropes de refoç i suministres per poder aguantar el setge, però trigaria temps en reunir-los ja que s’havia enviat una gran part de les forces cap al nord. L’ajuda faria servir els tunels dels contrabandistes per poder arribar fins a Schluesselschloss.

Veient que Lord Rickard començava a organitzar l’ajuda, Ander es va disposar a tornar a Schluesselschloss per ajudar als seus companys, però a última hora, un convidat se li va afegir. El convidat era ni més ni menys que el mag Christoph Engel. En Christoph es va col·locar en un dels seients lliures del girocopter i tots junts van sortir en direcció a Schluesselschloss. A l’arribar a la ciutat, Ander es va dedicar a entrenar nous milicians perquè poguessin ajudar a defensar la ciutat.

En un dels atacs, en Colby va trobar-se cara a cara amb el que segurament era el general de l’exèrcit de pells verdes. Era un enorme Orc Negre que anava muntat sobre un Wyvern. En Colby va disparar les seves fletxes i va provocar-li importants ferides a l’Orc però quan aquest va contraatacar va descarregar un poderós cop amb la seva destral que va deixar en Colby inconscient.

Quan semblava que les coses no podien anar pitjor, un horrible monstre va apareixer en una de les seccions de la muralla. Es tractava d’una gran Aranya Aracnarock, a sobre la qual hi havia muntada una estructura de fusta tripulada per nombrosos goblins que comandaven la criatura.

View
El Setge de Schluesselschloss

Del 16 al 19 de NACHGEHEIM de 2521 (Calendari Imperial)

Després d’algunes maniobres, es va aconseguir convocar una reunió amb els principals responsables de la ciutat. Erik Von Schluessel va nombrar als membres del grup com als seus consellers per ajudar-lo a preparar la defensa de la ciutat. El primer que van fer va ser nombrar capità a en Martin Schatz, que al seu entendre era molt més competent i transmetia molta més confiança.

Quan va acabar la reunió, l’alcalde de Tallerhof, en Werner Smokkel, va parlar amb en Crixus i li va explicar que molts dels habitants del seu poble eren contrabandistes i que coneixien moltes rutes per les muntanyes. Una d’aquelles rutes podia portar fins a Karak Azgaraz per demanar ajuda i des d’allà guiar a un contingent de nans per reforçar les muralles.

Els membres del grup van decidir separar-se i intentar buscar tota l’ajuda possible, mentre intentaven preparar la ciutat per aguantar el setge:

  • En Mac Gibber va quedar-se al castell per intentar reparar els canons de la torre de l’homenatge (que necessitaven un manteniment urgent) i fer que tot estés preparat per la gran batalla que s’aproximava.
  • En Shagan es va dirigir a l’escola De Blanc’s. Era una escola per a senyoretes filles de riques families nobles a on se les ensenyava a lluitar i les arts de l’etiqueta. En Shagan finalment va poder converncer a la directora de l’escola i 100 guerreres es van unir a Shagan per anar a protegir el castell de Schluesselschloss. Això si, la directora de l’escola, Philline De Blanc va dedicar-li una nit molt especial a en Shagan.
  • En Crixus va arribar fins a el temple de Ulric que hi havia a l’altre extrem de la vall. Allà va conèixer al mestre Ulric Krause. Després una interessant conversa, en Krause va acceptar ajudar en la defensa i ell i els seus 100 guerrers es van preparar per la batalla.

Ulric_Templars.png

  • En Grugni es va dirigir a una granja que hi havia més al nord. Era la que tenia la major quantitat de bestiar. Seria un recurs molt útil durant el setge. Un cop va haber “negociat” amb els vellets propietaris de la granja es va dirigir al campament dels ogres a on va retrobar-se amb Snarky gutbuster. Va ser molt facil contractar-los gràcies al bestiar.

Mad_Sheep.gif

  • Ander va dirigir-se a Karak Azgaraz aprofitant l’ajuda dels contrabantistes, que el van guiar per una ruta oculta per les muntanyes. Quan va arribar a la ciutat dels nans, els va poder convencer molt facilment per tal que enviessin reforços a Schluesselschloss. Els nans van oferir 300 Ironbreakers (els que inicialment s’havien promés a Lord Rickard) que serien capitanejats per en Dundri Ulgarsson i que marxarien per la mateixa ruta per la que havien vingut els contrabandistes. Menstrestant, Ander es dirigiria a Ubersreik (a on solicitaria més reforços a Lord Rickard) fent servir el girocopter dels nans per poder arribar el més aviat possible.

El següent matí, el sol va començar a sortir i una gran marea verda va inundar la vall. Els orcs i els goblins van començar a atacar les muralles de Schluesselschloss i, durant tot un dia, van lleçar onada rera onada sense descans. Les defenses del castell van aguantar prou bé i durant aquell primer dia gairebé no hi van a haver baixes. Malgrat tot, era un exèrcit inmens i de ben segur que els defensors del castell encara no havien vist tot el pitjor.

Aquell vespre els homes van mantenir la moral alta, però alguns d’ells, sobretot els principals dirigents i els soldats més veterans, amb prou feines van poder dissimular una ombra de preocupació. Mai havien vist un exèrcit tant gran de pellsverdes i començaven a dubtar que, per molts homes que aconseguissin reunir, el castell aguantés el setge indefinidament.

View
El Waaagh! Més Gran Mai Vist

Del 9 al 16 de NACHGEHEIM de 2521 (Calendari Imperial)

Ander va transmetre a la resta dels membres del grup la petició de Lord Rickard. Calia que algú anés a Karak Azgaraz en missió diplomàtica per veure quin era el problema i per què no havien arribat les tropes de Ironbreakers promeses.

Mentrestant, en Crixus encara s’estava recuperant d’una espectacular resaca. Havia estat una festa descomunal. L’havien organitzat, per celebrar la tornada a Ubersreik després de tant de temps i també que havien sobreviscut de miracle al seu viatge als regnes del Caos. Putes, alcohol, amics i amigues diversos, drogues, putes, menjar en grans quantitats, música, ball, putes, relats de velles aventures, pintures espectaculars i molt realistes, plàtans, pinyes i putes. Moltes, moltíssimes putes. En Crixus mai s’ho havia passat tant de puta mare com aquella nit. La gran festa va tenir moments memorables que quedariane pels anals de la història del Reikland. Mai podria oblidar com, quan en Mac Gibber es va quedar adormit en un dels sofàs, molts dels convidats van anar passant un per un i posant-li els ous al front mentre en Shagan es dedicava a inmortalitzar el moment amb pintures fetes màgicament.

Ball_de_Mascares.gif

I va ser llavors quan l’Ander va entrar per la porta dient no sé quines collonades de que Lord Rickard volia parlar amb ells perquè els nans tenien un ou mes gran que l’altre o ves a saber quina parida… En Crixus se’l va escoltar sense entendre gairebé res, però ell i la resta del grup van acudir a la reunió amb Lord Rickard a on se’ls va explicar els detalls de la missió.

I així, després de posar-se d’acord amb Lord Rickard, es van dirigir de camí a Karak Azgaraz per veure que havia passat amb els nans.

Al cap d’un dia de camí van fer una parada a la ciutat de Schluesselschloss, que guardava el pas principal del Pas de la Dama Grisa, una de les principals rutes comercials entre l’Imperi i Bretonia i Karak Azgaraz.

A Schluesselschloss van poder veure que gran part de la guarnició, juntament amb el Baró Harald, havia sortit d’expedició per anar a eliminar alguns pells verdes que s’havien detectat per la zona. Ander va poder comprobar que, en absència del Baró, la majoria dels homes de la guàrdia mostraven una disciplina que deixava molt que desitjar, especialment degut a la poca disciplina militar que imposava el Capità Pansy Spoonbill, un Haffling que havia quedat al càrrec de la guarnició. En canvi, el Sergent Martin Schatz semblava un militar força repectable i competent.

La Baronessa Matilde Von Schluessel els va rebre amablement i els va oferir habitacions per a passar la nit. No hi van haver gaires incidents (tret d’algunes esbojarrades partides de cartes d’en Crixus) i l’endemà al matí van continuar el seu cami cap a Karak Azgaraz. Van passar per una petita vila anomenada Tallerhof, a on pràcticament tothom es dedicava al comerç, i van agafar la desviació que portava cap a la fortalessa dels nans.

Estaven aproximàdament a un dia de camí per arribar al seu destí quan van ser atacats per sorpresa per un grup de goblins que cavalcaven sobre unes grans aranyes. Amb algunes complicacions van poder eliminar a tots els goblins, però un d’ells que havia quedat viu se’ls va riure a la cara i els va amenaçar dient que “el gran Waaagh! de Washnack ” els esclafaria i arrasaria amb tots els humans que hi havia al Reikland.

No van fer gaire cas d’aquella criatura embojida però en Shagan es va enlairar per poder observar el terreny i va poder veure a la llunyania el que semblaven ser les restes d’una batalla entre humans i pells verdes. Es van dirigir ràpidament al lloc dels fets, a on van veure una gran quantitat de cossos de soldats de Schluesselschloss i de pellsverdes.

En veure tots aquells cossos es va confirmar el que ja temien. El Baró Harald estava mort. Havia caigut rodejat pels seus soldats en un últim intent per aguantar l’atac dels pells verdes, però no havien tingut cap possibilitat. El seu cos encara conservava l’anell del baró i la seva armadura. Al seu costat, mig estripat, hi havia l’estandard de la seva casa.

Van sentir uns gemecs demanant ajuda. Un dels cavallers havia quedat atrapat a sota del seu cavall i estava greument ferit. El seu nom era Andreas von Averbach i van poder salvar-li la vida a temps. L’Andreas els va explicar com havia anat l’atac. Havien caigut en una trampa molt ben planejada. Els pellsverdes els van sorprendre amb un atac perfectament coordinat i els van esclafar en pocs minuts. El Baró va fer el que va poder, però els enemics eren incomptables.

Van recuperar el cos del Baró i van ajudar al jove cavaller per portar-lo de tornada a Schluesselschloss. Mentrestant, Ander i Grugni van oferir-se per continuar el camí per arribar fins a Karak Azgaraz i acabar amb la missió que els havia encomanat Lord Rickard. Però quan van arribar a la part més alta del camí van contemplar una visió que els va deixar el cor gelat.

Milers i milers de pells verdes s’estenien per tota la zona. Un exercit immens que semblava no acabar mai. Orcs, Goblins, i altres criatures havien envait el cami i feien totalment impossible seguir la ruta per arribar fins a Karak Azgaraz. Era l’exercit més gran que havien vist mai i també hi van poder distinguir una gran figura alada que sobrevolava les tropes. No hi havia dubte de que els pellsverdes es movien lentament cap a la Vall de Teufeltal per envair-la completament. Si no es feia alguna cosa, al cap de pocs dies arrasarien la ciutat de Schluesselschloss i després continuarien cap al Reikland. La ciutat de Ubersreik seria la següent… Calia donar l’alarma el més aviat possible!!

A partir d’aquell moment el grup es va dividir per donar l’alarma el més aviat possible:

  • L’Ander i en Crixus es van dirigir a la vila de Tallerhof, per donar avisar i evacuar a la gent. Per anar més depressa en “convencer” a la gent, en Crixus va “secrestar” l’alcalde del la vila, el Senyor Werner Smokkel i es va fer passar per ell. Mentre en Werner estava lligat a l’ajuntament, en Crixus va donar ordres per evacuar la vila, mentre que Ander s’encarregava de donar sermons a la plaça de la vila per animar als vilatans.
  • En Grugni havia vist a un ogre en el mercat Tallerhof i va pensar que seria una bona ideia intentar contractar-lo perquè ajudes en la defensa de Schluesselschloss. Va poder esbrinar que un grup d’ogres estaven acampats a aproximadament mig dia de Tallerhof i es va dirigir cap allà. En el campament hi havia uns 20 ogres i el seu líder era un enorme ogre anomenat Snarky Gutbuster. En Grugni aviat va descobrir que els ogres podrien ser uns adversaris terribles en combat però no mourien ni un dit a canvi de res. El menjar i l’or era el que més els motivava. I les seves tarifes no eren precisament barates! Segurament caldria seguir negociant amb ells…

Ogre.jpg

  • En Shagan i en Mac Gibber es van dirigir a Schluesselschloss per portar la noticia de la mort del Baró Harald. La Baronessa va quedar molt afligida en rebre la noticia, mentre que els seus fills van reaccionar de manera diferent. El fill gran, un home molt corpulent anomenat Erik Von Schluessel, va preguntar inmediatament quan es faria efectiu el seu nomenament com a nou Baró, mentre que el fill petit, Matthaus Von Schluessel fa aferrar-se plorant al cos sense vida del seu pare.

El Senescal de Schluesselschloss, Reinhart Blickstein, després de conversar amb en Shagan, va preparar una carta i va enviar un missatger a Ubersreik per demanar ajuda.

El gran Waaagh! s’acostava. Calia prendre decissions immediates o la Vall de Teufeltal quedaria arrassada completament.

View
Els Reforços de Karak Azgaraz

9 de NACHGEHEIM de 2521 (Calendari Imperial)

El Capità estava passant revista a les tropes. Tot semblava estar en ordre. Els soldats i els “voluntaris” que havien reclutat en els pobles veins de Ubersreik estaven a punt per marxar cap al nord per ajudar en la terrible guerra contra el Caos.

- Tot en ordre, capità! – Va dir un dels sergents.- Estem llestos per marxar quan ens ordeni!

- Gràcies… Tenia esperança de que els nans es presentessin, però ja no podem esperar més.

- Aqui no ens ha arribat cap informació… – Va dir el sergent, preocupat. – Llàstima. Ens hauria anat bé la seva ajuda…

- Varen prometre 300 Ironbreakers i alguns fusellers vinguts de Karak Azgaraz. No entenc què ha passat. Ni tan sols han enviat cap missatger per avissar. Tot plegat és molt estrany. He pensat d’enviar un missatger però no depen de mi. Qui s’ocupa d’aquests acords és Lord Rickard… En fi, les nostres ordres són marxar avui i així ho farem. Doneu l’ordre!

En direcció al nord, els soldats van començar a marxar. Cantaven una cançó que va ressonar pels carrers de la ciutat. A les finestres, a les portes, a les cantonades i a les places, la gent s’aturava per acomiadar-los. Algunes dones els tiraven flors, els nens els saludaven amb les mans i tothom els desitjava sort. Molts d’ells no tornarien al Reikland…


No importa que les urpes del Caos siguin afilades com espasses
Tant se val les temptacions que trobi la nostra voluntat incorruptible
Nosaltres som els homes del Reikland! Els homes del Reikland!
Cors forjats a l’ombra de les muntanyes!

Anem! Anem a la guerra!
Per esclafar l’enemic, per defensar la terra!
Per l’Imperi i en nom de l’Emperador!

Cada soldat és el nostre germà
Lluitarem units fins al moment final
Polvora i acer. Les espasses, els canons, els homes del Reikland.
L’honor de la batalla es la nostra recompensa.

Anem! Anem a la guerra!
Per esclafar l’enemic, per defensar la terra!
Per l’Imperi i en nom de l’Emperador!

Per l’Imperi i en nom de l’Emperador!

Empire_Swordsmen.jpg

Empire_Militia.jpg

View
El Judici del Corb Negre

Del 10 al 18 de VOGERHEM de 2521 (Calendari Imperial)

Els intents de Ander van ser infructuosos i no va poder arribar fins a en Mac Gibber, la gran quantitat de gent que hi havia li impedia el pas.

Mentrestant, en Mac Gibber seguia en el seu cami a la depravació, gaudint com mai ho havia fet. Alguns dels que s’estaven masturbant davant seu van ejacular abundament, cobrint de dalt a baix el cos de l’enginyer (ja pràcticament despullat) amb aquella substancia llefiscosa. També es van acostar alguns d’altres que duien uns fuets, per mirar de provocar més plaer a l’enginyer. De sobte, l’humà que estava perforant l’orifici anal d’en Mac Gibber es va aturar i va cridar amb totes les seves forces:

-Necessito més fricció! Més fricció!!!! PLATANOOOOOOO!!!! PLATANOOOOOO!!!!!!!!

I els seus crits es van començar a propagar per la multitut: “Platano!! Platano!!”, cridaven mentre s’anava corrent la veu… Al cap de pocs segons, van poder veure com un plàtan de pam i mig apareixia volant pels aires i anava passant de mà en mà, llençat amb gran precissió pels participants d’aquella orgia.

Platano.JPG

Finalment, el platan va arribar fins a l’huma que estava penetrant a en Mac Gibber, que el va agafar al vol i va exclamar, com si fes un brindis al públic present: “PLATANOOOOO!!!!”, mentre la resta dels presents també el corejaven i l’animaven “Platano!! Platano!!”.

A continuació, l’humà va fer lliscar el plàtan (amb tota facilitat) a dintre l’orifici anal d’en Mac Gibber, al mateix temps que introduia violentament el seu poderós membre fins a la soca dels ous.

En Mac Gibber estava completament embogit i encegat pel plaer. Calia treure’l d’allà inmediatament o quedaria completament absorbit per la depravació del Caos. En Crixus es va apropar i li va fotre una ostia amb la mà oberta a en Mac Gibber per veure si així reaccionava.

La bufetada va ser providencial i, com si acabés de despertar d’un somni, va obrir els ulls de bat a bat horroritzat. Pero ja era tard… El membre que tenia a la boca va esclatar deixant anar la seva càrrega (que en Mac Gibber va haver d’empassar-se per no ofergar-se) i la inèrcia dels moviments va fer que ell mateix també arribés a un gran orgasme.

En Mac Gibber, encara amb un plàtan ficat al cul, va fer el darrer esforç per sortir d’aquella muntanya de cossos i, amb l’ajuda dels altres membres del grup, van aprofitar per sortir corrents d’aquell indret.

Van caminar uns minuts, veient com el castell flotant es trobava cada cop més aprop. En aquell moment, van aprofitar per descansar una mica i dormir per recuperar forces.


Finalment van arribar al castell i, mitjantçant els desitjos de la seva voluntat van poder pujar fins a dalt de tot, gràcies a les pedres flotants que anaven apareixent.

Floating_Castle.jpg

Un cop dins del castell, la primera impressió va ser de confusió, ja que les sales i els passadissos semblaven anar canviant continuament. En una de les sales van haver d’enfrontar-se amb una criatura amb tentacles, però la van derrotar sense gaire problemes.

Una altra de les habitacions era una gran biblioteca amb centenars (o milers) de llibres de tots els temes imaginables. Alguns dels llibres eren físics mentre d’altres semblaven eteris. Una extranya bibliotecària en forma eterea semblava cuidar el lloc, però no va donar cap importàcia a la presència dels membres del grup. A la biblioteca van poder consultar diferents llibres i també van trovar algunes coses interessants:

  • Llibres que tractaven sobre Caos, màgia i religió.
  • Un gravat dedicat a Sigmar, que en Crixus es va endur.
  • Dues esferes a sobre d’una taula, molt semblants a la que havia utilitzat el Corb Negre i el Vident Gris Rasknitt (i altres enemics als que s’havien enfrontat).
  • Copies dels llibres que va mencionar el Professor Robertus Von Oppenheim de Middenheim, en els quals es va inspirar per fer el ritual de la flama per purificar artefactes del Caos.

Van passar una bona estona investigant la misteriosa biblioteca i a continuació van seguir avançant cap a un llarg passadís (decorat amb els emblemes de les moltes sectes dedicades a Tzeentch). Al final del passadís hi havia una porta des de la qual van poder sentir crits. Eren els crits d’un home al que estaven torturant d’una forma horrible. Sens dubte es devia tractar del Capità Baerfaust.

Tres criatures horribles, uns Horrors de Tzeench, torturaven sense pietat al capità. El seu cos havia patit greus deformacions. El coll s’havia allargat i la boca i el nas estaven pràcticament “soldats” fent una forma que recordava al bec d’un ocell. En els seus braços i cames hi havien algunes plomes i la pell tenia diferents colors en alguns llocs.

Les criatures feien servir les seves urpes per torturar-lo i tallar-li troços de carn que tornaven a regenerar-se inmediatament. També feien servir una pinya (pel cantó de les fulles), per augmentar el dolor i el patiment del capità.

Pi_a.JPG

En Crixus, en MacGibber i en Shaggan van atacar a les criatures per sorpresa, però quan una de les tres criatures inicials moria, dues més apareixien en el seu lloc. El combat es va complicar bastant, sobretot, quan en Mac Gibber, amb els nervis, va fallar varies vegades i el seu fusell va caure a terra. A continuació, un dels horrors el va “fostiar” amb la mà oberta i en Mac Gibber va perdre el coneixement.

Pink_Horror.jpg

En Crixus, enrabiat per les continues cagades i la incapacitat d’en MacGibber va exclamar:

-XUMEU TERRA TU I EL TEU PUTU FUSELL!!!! INUTILS!!!!

En Crixus es va defensar com va poder i, amb l’ajuda providencial d’en Shaggan, van poder acabar amb totes les criatures i alliberar al capità.

Sense perdre temps, van activar la pedra que els havia donat el Luminari Mauer i van pronunciar la paraula clau per poder tornar a Altdorf.


Un cop a Altdorf no va fer falta insistir massa perque el presoner col·laborés. El Capità Baerfaust va tancar el portal del Caos i va confessar, donant resposta a totes les preguntes que li van fer els inquisidors i altres personalitats de l’Imperi. L’unica cosa que va demanar a canvi va ser morir com un soldat: Dret i amb una espassa clavada a la part del darrera del coll. Un cop mort, en Krieger cremaria el cos en una gran pira al davant de tot el poble com a exemple del que els passava als traïdors de l’Imperi.

Les confessions del Corb Negre van posar en evidència com d’aprop havia estat l’Imperi de ser completament aniquilat. Un sol home havia anat creixent en poder i havia teixit una xarxa de contactes que li havien permés portar a terme el seu pla:

  • El Capità ja havia renegat de l’Imperi feia molts anys. Quan va veure les atrocitats comeses pels seus dirigents i la gran corrupció que s’escampava entre la noblesa i la burgesia.
  • Va ser en Baerfaust qui va propiciar la mort del Compte Marius Leitdorf, deixant un dels flancs desprotegits durant la batalla intencionadament.
  • El seus plans eren corrompre a tants nobles com fos possible i destruir el cor i l’ànima de l’Imperi perquè tot allò fes més fàcil la gran invasió del Caos que havia de venir.
  • Va ser ell qui va instigar (indirectament a través de la seva xarxa de contactes) la gran expedició a Lustria per trobar la màscara del slann Khaka-Peel-Khamal (fill de Khemel-Ha-Treek). El Capità havia tingut coneixement de l’existència d’aquella màscara mitjançant els seus constactes i consultes a la llibreria que havien vist en el castell flotant.
  • Els Skaven van ser també un instrument més dintre dels seus plans. A canvi de pedra de disformitat de gran puresa (la que hi havia a la màscara de Khaka-Peel-Khamal), havia estat fàcil convencer-los. També havia estat molt fàcil enganyar-los posteriorment i utilitzar-los com a una eina més en els seus plans.
  • No va poder explicar grans coses sobre les misterioses esferes. Ell només n’havia posseit una d’elles. També en va obtenir una altra posteriorment, que va oferir a en Rasknitt. L’esfera li havia facilitat l’obtenció de poders del Caos, però ignorava quan havien estat creades i qui les havia construit.

Els membres del grup van passar uns dies descansant a Altdorf. Per descomptat, van rebre les recompenses que els havien estat promeses i, entre elles, els títols de barons. No cal dir que alló no va agradar gens a molts dels nobles de la capital, que van haver de suportar que aquells pollosos tinguessin un títol nobiliari totalment inmerescut. Per molt que haguessin salvat a l’Imperi, “una purria continuava sent purria”.

Poc després, els membres del grup es van començar a preparar per tornar a Ubersreik

View
Mes Enllà del Portal

Del 5 al 10 de VOGERHEM de 2521 (Calendari Imperial)

Del 27 de SOMMERZET al 2 de VOGERHEM de

Quins candidats millors per ser enviats a través del portal que els mateixos que havien aconseguit derrotar els plans del Corb Negre? Efectivament, eren les persones més indicades per a complir la missió…

Clar que abans va ser necessari que l’Imperi oferís algunes compensacions com a recompensa perquè el membres del grup s’oferissin com a “voluntaris”. Desprès d’algunes negociacions, es va acordar que les recompenses que rebrien els membres del grup serien les següents:

- Totes les multes i sancions que tinguessin fins llavors serien perdonades.
- Excemptció dels impostos de l’Imperi de per vida.
- El títol de Baró per a tots ells i una mansió a la ciutat de Ubersreik (els costos de manteniment de la mansió no estarien inclosos).
- En el cas de Ander, al ser sacerdot de Sigmar, seria anomenat mà dreta i succesor del cap actual de l’Església de Sigmar de Ubersreik.

Per a poder viatjar al regne del Caos, els mags del Col·legi de la Llum havien preparat un artefacte especial per poder-hi entrar. Es tractava d’una gema que protegia als portadors de les influencies del Caos (fins a una certa distància) i també permetia retornar al punt de partida (el Col·legi de la Llum) quan es pronunciaven unes paraules clau.

Quan va estar tot a punt, els membres del grup es van dirigir a la torre del temple de Sigmar a on es trobava el portal i el van atravessar.


El primer que van veure en travesar el portal va ser un immens “desert” format per roques volcàniques. A la llunyania, entre unes muntanyes, es podia veure una mena de castell que flotava a l’aire i que continuament anava canviant la seva forma. El fet de contemplar el castell semblava tenir un efecte hipnòtic i els va semblar veure, durant uns breus instants, la cara del Capità Baerfaust dibuixada en els relleus del castell.

Van començar a caminar en direcció al castell, sense tenir molt clar a on anaven, i van veure que cada cop anaven apareixent al terra tota mena d’ossos, calaveres i esquelets.

Al cap de poca estona, tot el terreny estava cobert d’ossos, formant un espectacle macabre. Però ells van seguir caminant sense descans, fins que van arribar a la vora del que semblava ser una espècie de riu ple de sang. El riu tenia una amplada d’uns 30 metres, massa gran per poder-lo creuar.

Desert_of_Khorne.jpg

Seguint la vora del riu van arribar a un estrany jardí en el centre del qual hi havia un obelisc suportat per unes vigues i del qual rajaven grans quantitats de sang. Tot semblava indicar que aquell jardí estava dedicat al déu Khorne, el déu del Caos que tenia predilecció per la guerra, la sang i la destrucció. El membres del grup van deduir que l’única opció que tenien era destruïr l’obelisc per aturar el corrent del riu i així poder seguir el seu camí.

Van començar a destruir les vigues que aguantaven l’obelisc, però un potent conjur d’en Shagan va reduir a pols totes les vigues, fent que l’obelisc caigués. Als pocs minuts, els rius es van buidar de sang i els van poder creuar.


Varen seguir caminat durant unes hores més fins que el paissatge es va anar tornant més pantanós. Van començar a travesar una mena de bosc molt tètric, amb arbres sense fulles i terra enfangat. L’aire estava carregat d’insectes i es respirava una pudor força insuportable.

El grup va poder veure com algunes figures els començaven a seguir. Eren unes criatures deformes, de tamanys molt variats i amb un aspecte fastigós que cada cop eren més nombroses. Malgrat tot, les criatures no semblaven hostils. Més aviat al contrari, mostraven una mena de curiositat i temor envers els components del grup.

Van seguir caminant amb l’esperança de poder sortir d’aquell indret fastigós el més aviat possible. Però el bosc es feia cada cop més espés fins que van arribar a una clariana amb una elevació al centre. A dalt de tot de l’elevació hi havia una criatura inmensa, amb una forma arrodonida, plena de pústules i que supurava uns líquids repulsius. La pudor de l’ambient era insuportable i alguns dels membres del grup no van poder evitar les ganes de vomitar violentament davant d’aquell espectacle putrefacte.

Virulens.jpg

La criatura semblava que era benerada com un déu per la resta d’essers inferiors i es va presentar com a Virulens. En Virulens va resultar ser un poderós dimoni del Caos, una “Gran Immundicia”, que eren uns dels dimonis més terribles servidors del déu Nurgle. Malgrat tot, en Virulens no va mostrar hostilitat en cap moment. Va tractar al grup amb tota l’amabilitat que va poder i fins i tot els va oferir menjar i els va ajudar amb informació i responent a totes les preguntes que li van fer.

En Virulens els va explicar que el castell al que es dirigien era el cau d’un poderós dimoni de Tzeentch, un “Senyor del Canvi” que feia segles que havia abandonat aquell lloc. Els motius pels quals aquell dimoni havia abandonat el seu castell eren desconeguts, ja que ningú coneixia mai quins eren els plans reals dels servidors de Tzeentch.

En Virulens també els va advertir sobre els altres déus del Caos, dels quals parlava amb despreci i fins i tot odi i els va recomanar que abandonessin la seva missió, ja que el més probable era que trobessin una mort segura.

Els minuts anaven passant fins que finalment van decidir marxar d’aquell lloc. En Virulens els va convidar a estar-hi més estona, però alguna cosa els deia que calia marxar d’allà el més aviat possible.

Van dirigir-se a la sortida del bosc i, quan van començar a deixar enrera aquell lloc fastigós, Ander va començar a trobar-se malament. Segurament, el fet d’haver estar exposats durant tanta estona a aquella font d’enfermetats i pestilència, va provocar que Ander s’acabés contagiant d’una enfermetat severa.

Però calia continuar endavant com fos.


El paisatge va començar a canviar de nou. Aquest cop la seva aparença era molt més agradable. Extensions de gespa cobrien el terra. El clima era agradable i una sensació de pau i tranquil·litat va envair als membres del grup. Per un moment, van donar les gràcies per poder experimentar aquella sensació, després de les males estones que havien passat.

De sobte, van començar a aparèixer varies persones… Humans, elfs, nans… Eren homes i dones de diferents races i edats, però tots ells de gran bellesa. Tots semblaven estar contents i feliços. A mida que anaven avançant, trobaven grups més o menys nombrosos que parlaven entre ells o caminaven entre els prats. Tothom era feliç… Uns conversaven, d’altres menjaven deliciosos plats, d’altres s’acariciaven amb tendresa, d’altres practicaven sexe obertament, d’altres follaven salvatgement en parella o en grup, d’altres inflingien dolor als seus companys, que semblaven gaudir infinitament d’aquella experiencia…. A mida que caminaven, la gent era cada cop més deshinibida i es deixaven anar sense cap mena de fre als seus desitjos i plaers, per molt baixos que fossin.

En poc temps, tot el paisatge es va convertir en una gran orgia, en un espectacle on plaer i decadència es barrejaven fins que acabaven sent indistinguibles l’un de l’altre. Sovint, els membres del grup eren convidats a unir-se a la festa, però tots ells refusaven i intentaven evitar el contacte amb aquella gent.

Van seguir caminant fins que van a arribar a un lloc a on hi havia una gran agrupació de gent. Centenars de cossos es revolcaven i fornicaven desenfrenadament en una dansa luxuriosa. Una música animada i suau flotava a l’aire, convidant a tots aquells que s’apropessin a unir-se a la festa.

Slaanesh_Orgy.jpg

Al mig d’aquella multitud hi havia una figura que destacava sobre la resta. Media uns dos metres i mig d’alçada i el seu cos era esbelt i ben proporcionat. Era dificil saber si era un home o una dona, el seu cos semblava canviar de color mentre es movia i l’espressió de la seva cara mostrava alhora dolor, alegria, tristessa i una barreja de sentiments. La figura ballava animadament i molta gent s’havia reunit al seu voltant per gaudir de la festa.

Els membres del grup van començar a travessar la multitut, fent cas omís a la figura que ballava i intentant concentrar-se en sortir d’aquell lloc el més aviat possible. Al capdavall, allò era el Regne del Caos, no podien refiar-se de res. No es podien arriscar a caure en una trampa…

Però… Va ser en aquell moment, veient tota aquella bellesa, tot aquell plaer, que en Crixus i en MacGiber van tenir un moment de debilitat. I amb allò n’hi va haver prou…

Una de les noies joves que hi havia a la multitut va agafar a en Crixus i va fer que s’estirés a terra amb ella. En Crixus no havia vist mai a una noia tan maca i va pensar “per què no?”. Mentre s’estirava, el membre d’en Crixus va apareixer sense donar-se compte i es va introduir amb total facilitat a dintre de la noia. Mentrestant, altres persones que estaven aprop d’ell l’animaven i el felicitaven per haver-se unit a la festa. El plaer era indescriptible, i en Crixus va començar a bombejar amb totes les seves forces. Era la millor experiència sexual que havia tingut en la seva vida.

Mentrestant, en MacGiber es va acostar a una de les elfes que hi havia i la va posar a 4 potes. No va fer falta cap paraula. La va penetrar directament i va començar a gaudir. Un dels elfs se li va posar inmediatament al davant i en McGiber, sense pensar-ho, es va introduir el membre de l’elf a la boca i va començar a succionar com si aquella verga fos el més deliciós que havia tastat mai. En MacGiber es va esmerar molt i, en pocs minuts, va aconseguir la segona barba elfica de la seva vida. I val a dir que va ser una barba molt tupida…

En Crixus, va canviar a una altra de les noies que hi havia al seu costat i va continuar. Semblava com si el plaer hagués de durar per sempre. En Crixus no volia marxar. Es volia quedar en aquell lloc tota la vida.

Però en aquell moment, en Crixus va ejacular abundantment i va ser com si despertés d’un llarg somni. Es va adonar del que estava fent i, tot i que estava esgotat, va fer un esforç per separar-se de les noies. No entenia com li havia pogut passar allò.

Per la seva banda, en MacGiber es va abandonar al plaer i cada cop bombejaba amb més força:

-Meeeeeees!!! Vull meeees!! Doneu-me més!!!

Els seus precs no es van fer esperar i, immediatament, la grandiosa polla d’un humà molt robust va foradar-li el cul. El més curiós va ser que li va entrar sense cap mena d’esforç (talment com si el seu cul estigués fet de mantega desfeta)… Al mateix temps, un altre elf es va posar davant d’en McGiber, i l’enginyer va començar a treballar per aconseguir la següent barba élfica. Altres homes, nans i elfs que hi havia aprop el van rodejar mentre es masturvaben, preparats per realitzar nombrosos cumshots sobre el cos d’en MacGiber.

Va ser llavors quan, veient l’escena de blasfèmia, perversió i decadència que hi havia davant dels seus ulls, Ander no va poder aguantar més i va decidir intervenir. Amb decidits passos, va dirigir-se al lloc de la depravació i es va començar a obrir pas.

View

I'm sorry, but we no longer support this web browser. Please upgrade your browser or install Chrome or Firefox to enjoy the full functionality of this site.